Quina repoblació ni quins c...

És prou difícil trobar un manual de llengua valenciana a on no s’amolle la matraca de la “repoblació” com a explicació de la presència del castellà i el valencià en terres valencianes. L’absurda contalla de “còpia i pega” és que estes llengües aplegaren ací en la “repoblació”, immediata o diferida, que seguí a la reconquista de Jaume I d’Aragó, de manera que els “repobladors” d’orige aragonés i català, en un acort misteriosament tàcit, s’haurien repartit llingüísticament el territori: els “highlanders” aragonesos, majoritaris pero manco espavilats, les altes terres interiors de secà i els “beach boys” catalans, la rica franja costera. A banda de que la documentació històrica desment, a terme curt i llarc, tal insòlitament pacífica repartició, qualsevol professional sense prejuïns i en un poquiu d’experiència en llingüística històrica sap que una frontera tan clareta, ni tan sixquera en el país del “pensat i fet”, s’improvisa de la nit al matí i que la primària (per no dir: única) explicació geodialectològica és que dita repartició llingüística és més antiga que la “repoblació” humana de la reconquista militar. O siga: reconquista = repoblació = repartició, pràcticament una tautologia, molt gastada i molt operativa, pero ¿certa? Ara que tots parlen de l’adoctrinament polític en les aules, pot ser una bona ocasió per a reflexionar breument sobre la qüestió de l’orige, si autòcton o foraster, del valencià, qüestió crucial, com ara vorem, per als supremacistes del s. XXI, que han substituït les ya desprestigiades ideologies de discriminació religiosa i racial per les polítiques de segregació lingual.

En la presentació del Diccionari català–valencià–balear d’Alcover (i Moll) en sa sèu internàutica de l’Institut d’Estudis Catalans se defén que el nom més propi de la tríade és “català” pel «fet, històricament demostrat, que Catalunya va ésser el punt de partida des d’on, en l’edat mitjana, aquesta llengua es va estendre, per la repoblació [...] al País Valencià». El sofisma negacioniste funciona aixina: s’escomença negant l’autoctonia del valencià, se seguix negant l’històric nom “valencià”, se proseguix negant el propi valencià... i, al remat, s’acaba renegant de tot lo valencià. I la molla de tot açò és, com havem vist, la parauleta màgica: re-po-bla-ci-ó.

Quan u pensa en “repoblar”, pensa en un lloc buit o casi buit que de nou s’ompli (“re–”) de gent, d’abres o de plantes. Pero, cabuts, els documents antics, que no parlen d’anacrònics “principats” o “confederacions”, tampoc parlen de “repoblar”. La veu llatina habitualment gastada és populare, calc evident del romànic poblar. En els “Feyts” de Jaume I, per eixemple, trobem “tots los pobladors qui eren en Maylorques”. A sovint poblar vol dir senzillament ‘habitar – ocupar’ (“quels sarrains poblasen en la terra, los que poblar uolien ab nos”) i a vegades ‘ocupar militarment’ (“jo uuvl poblar lo pug que ara ha nom Aneça, e haura nom lo Pug de sancta Maria”). Eixe mateix sentit de ‘conquistar’ trobem en el romanç de uns atres llocs de la península: “Poplo el Puio de Cebola que ara es dicto Puio de sancta Maria”, és la versió navarro–aragonesa. Certament era més provable que un Domingo López coneguera l’àrap per ser ya un ‘poblador’ de Morvedre – Sagunt que per ser un adés arribat ‘repoblador’: “Domingo Lopes, qui era poblador de Muruedre, e sabia algarauia”. Açò en els “Feyts”. En el “Llibre del Repartiment” lo mateix: tampoc trobem cap verp “*repopulare” sino només “populare” o, més concretament i significativa, “populare in” (“voluerint populare et habitare in Valentia”), i per descontat els “repobladors” són simples... “pobladors” (“populatoribus Xative assignatis”). Igualment en els doscentistes llibres de cort de la justícia no trobem cap de repoblador ni repoblació: “tots e sengles pobladors” diu, per eixemple, el llibre de Cocentaina. Ademés, des de l’época de Pidal ya sabíem que en el lèxic institucional migeval “poblar” vol dir també ‘organisar’. O siga: tenim ‘poblar – ocupar – conquistar – organisar...’ pero mai ‘repoblar’. S’entén que els documents acreditatius siguen “cartes de poblament”, “cartas pueblas” o “chartae populationis”, pero mai “de *repoblament”, “*repueblas” o “*repopulationis”. I ni és lo mateix “partició” que “repartició”, ni “conquista” que “reconquista”, ni “població” que... “repoblació”. De fet, segons el CIVAL (Corpus Informatisat del ¡Valencià!) de la ben subvencionada filla dels ex–honorables Pujol i Zaplana, l’AVL (Acàdemia Valenciana de la Llengua ¿Anexionada?) el primer testimoni de “repoblació” el trobem en... ¡traca!: ¡1931! Les següents 19 mencions compareixen totes en un únic llibre: “La llengua [sic, en singular] dels valencians” de Manuel Sanchis de 1933. Podríem concloure parafrasejant ad aquell clarivident moçot d’esquadra català: ¡Quina repoblació ni quins collons! ¡La repoblació no existix, idiota!

Xaverio Ballester
Universitat de Valéncia