Història de la RACV

Fins 1978, l'Estat Espanyol estava caracterisat per una organisació centralista, seguint la tradició iniciada en 1700 en l'instauració de la dinastia dels Borbons, en un model absolutiste imperant en la major part dels Estats europeus.

En el sigle XIX es consolidà este procés centralisador, en la Revolució Francesa, imponent-se el proyecte d'Estat-Nació. En Espanya este concepte Estat-Nació continuà tot el sigle XIX en el desenroll de l'Estat Lliberal.

No obstant, apareix un moviment fonamentalment cultural i lliterari en un principi, que té com a característica principal la recuperació de l'identitat pròpia, fet que es produïx en aquelles nacionalitats que disponen d'idioma autòcton diferent al castellà o espanyol. En este sentit, els valencians són els primers dins de l'Estat Espanyol en iniciar este procés d'autoafirmació cultural i inclús política que comença en terres valencianes en el sigle XIX, conegut en el nom de Renaixença, que en els orígens tenia el seu centre neuràlgic en la centenària associació Lo Rat Penat..

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana és una fundació pública de la Diputació Provincial de Valéncia. El seu orige hem de buscar-lo en 1915, quan esta corporació provincial pensà en crear una entitat que treballara i estudiara la llengua i cultura pròpies dels valencians i és conseqüència llògica de la consolidació de la Renaixença Valenciana.

Centre de Cultura Valenciana.

Fon el 15 de giner de 1915 quan, de la mà del llavors President de la Diputació de Valéncia, José Martínez Aloy i del diputat Juan Pérez Lucia, es fundà el que en aquell temps rebé la denominació de Centre de Cultura Valenciana.

A pesar del seu orige en la Diputació de Valéncia, l'Ajuntament de la ciutat de Valéncia pronte es sumà ad este proyecte, fent costat a la nova entitat cultural creada. D'esta manera i ya en 1917, la corporació municipal colaborà en la cessió, per a lloc social, del Saló del Consulat de Mar de La Llonja de la Seda de Valéncia, joya única del gòtic civil valencià i edifici declarat Patrimoni de l'Humanitat. En este saló es fan a hores d'ara els actes més solemnes de l'entitat acadèmica, envoltats per la sobrietat d'un entorn carregat d'història.

Hagué d'estructurar-se la recent creada entitat, dotant-la d'una estructura que li permetera escomençar a funcionar. D'esta manera, inicialment hi havia a soles sis membres que tenien independència de qualsevol atra entitat. També, i degut ad eixe orige públic, hi ha representació de les dos entitats públiques que donaven soport institucional i econòmic al Centre , com ara la Diputació i l'Ajuntament, de manera que als sis membres de fet es sumaven dos diputats i dos regidors, més els cronistes tant de la província com de l'Ajuntament de Valéncia.

A lo llarc dels anys el Centre experimentà diverses reestructuracions internes. Aixina, en 1922 aumentà el número de Directors, apelatiu que identificava als integrants de l'entitat, quedant d'esta manera:

12 fundacionals
9 honoris causa
20 dignitate muneris
12 Consiliaris d'Història
121 Consiliaris de Lliteratura
12 Consiliaris d'Art
11 Consiliaris Oficials
40 Corresponents en Valéncia
150 Corresponents fòra de Valéncia

No obstant, en 1926 hi hagué canvis, configurant-se en 35 el número de Directors de número, els Corresponents en 100 i els Honoraris en 50 com a màxim, mentres que anaven a desaparéixer els honoris causa aixina com els corresponents de la ciutat de Valéncia, que passarien a ser numeraris per a lo que haurien de llegir un discurs d'ingrés per a poder ingressar en el Centre.

L'estructura interna quedà configurada per mig de les següents seccions:

Llengua i Lliteratura
Etnografia i Folclor
Història i Arqueologia
Prehistòria i Antropologia

Estes seccions serien la base del treball d'investigació del Centre , i estaven dirigides per un Director de Número; també es podien nomenar agregats colaboradors que serien coordinats per aquell per a la realisació dels diversos treballs.

En acabar la Guerra Civil (1936-1939) s'afegiren les seccions següents:

Ciències Naturals
Geografia del Regne de Valéncia
Filologia Valenciana
I en 1951, 1955 i 1959 respectivament:
Confèrencia Club
Cronistes del Regne de Valéncia
Protectors de les Creus i dels Ermitoris del Regne de Valéncia

Es donà la particularitat de que els Cronistes automàticament passavent també a ser considerats Directors Corresponents per les seues respectives poblacions, vinculats al càrrec, per lo qual el Centre es vinculava en la majoria de les poblacions del territori valencià.

D'esta manera, passada la mitat del sigle XX, el Centre de Cultura Valenciana es presentava com a centre valencià d'investigació en diverses àrees i en un prestigi reconegut:

Llengua i Lliteratura
Etnografia i Folclor
Història i Arqueologia
Prehistòria i Antropologia
Ciències Naturals
Geografia del Regne de Valéncia
Filologia Valenciana.
Conferència Club
Cronistes del Regne de Valéncia
Protectors de les Creus i dels Ermitoris del Regne de Valéncia

Encara que els treballs del Centre tenien una demarcació territorial i intelectual molt concreta, sempre vinculats en la llengua i la cultura valencianes, fon l'intenció dels seus responsables l'interrelació en uns atres organismes estatals que li donaren una atra dimensió i reconeiximent fòra del territori valencià.

Aixina en 1946 ingressà en el Patronato “José María Quadrado”, pertanyent al Consejo Superior de Investigaciones Cientifícas (C.S.I.C.). Este Patronat es transformà posteriorment convertint-se en l'actual Confederación Española de Centros de Estudios Locales (C.E.C.E.L.).

Finalment, en 1962, una volta modificats els seus Estatuts, el número de Directors Numeraris aumentà a 46.

Acadèmia de Cultura Valenciana.

El funcionament i les activitats del Centre anaven aumentant i el seu prestigi també, tot lo qual provocà o facilità que s'adoptara una atra denominació que arreplegara millor l'essència i esperit que havia pres l'entitat. D'esta manera en 1978 passà a denominar-se Acadèmia de Cultura Valenciana , per acort d'una Junta General Extraordinaria que es celebrà per al dit canvi, en la preceptiva aprovació de la Diputació Provincial de Valéncia qui, per ser la fundadora de l'entitat científica i acadèmica, ha de donar el vist i plau a qualsevol modificació estatutària.

Esta nova configuració acadèmica feu que es produira una atra reestructuració, en la creació de noves seccions i l'eliminació d'unes atres.

En 1986, i seguint en l'esperit de promoció i d'interrelació externa, l'Acadèmia fon acceptada dins del Instituto de España com a Acadèmia associada, juntament a unes atres acadèmies d'Espanya.

Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

En 1991 es va vore complida una atra aspiració que els responsables de l'Acadèmia tenien en ment. En est any sa Majestat el Rei En Joan Carles I li concedí el títul de Real, de manera que a partir d'eixe moment, esta entitat que fora fundada per la Diputació Provincial de Valéncia per a l'estudi de la llengua i de la cultura valencianes, era reconeguda i batejada en el nom de Real Acadèmia de Cultura Valenciana , constant aixina en l'actual directori del Instituto de España adés referit.

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana dictaminà, en 1981, davant l'absència d'un model ortogràfic oficial que normativisara la llengua valenciana, unes normes conegudes per l'apelatiu de Normes de El Puig , degut a que foren firmades en el Monasteri de El Puig davant numeroses entitats i intelectuals.

Estes normes tingueren un reconeiximent oficial, en ser publicada en elles en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana la primera edició de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i ser usades per la pròpia Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana per a l'ensenyança del valencià.

Estos treballs d'investigació al voltant de la llengua valenciana feren que l'entitat científica passara a convertir-se en una entitat en arraïlament popular per la seua defensa i recuperació de l'auténtica cultura valenciana, front als continus intents d'anexió llingüística i cultural per part dels qui consideraven la cultura i la llengua valencianes com a part de la cultura i la llengua catalanes.

A hores d'ara la RACV té reconeiximent oficial i rep subvencions de les institucions públiques, com ara l'Ajuntament de Valéncia, la Diputació de Valéncia i la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana. Ademés té convenis de colaboració en unes atres entitats, com ara l'Universitat Cardenal Herrera – Ceu San Pablo de Valéncia, l'Universitat Politècnica de Valéncia i l'Escola Internacional de Protocol de Valéncia.